Final del viatge, és hora de fer l’avaluació però no sé per on començar. Com explicar-vos una situació tan complicada? No obstant això, un anàlisi es dibuixa, terrible. Tots els elements convergeixen per extreure una conclusió del que hem vist. L’estat d’Israel té una voluntat sistemàtica de trencar la unitat i la identitat palestines. Israel intenta, d’entrada, aïllar la gent en parcel•les de territori cada vegada més petites i incoherents (us ho ensenyaré sobre un mapa i amb les fotos, és increïble, el mur talla a vegades les cases per la meitat i es continuen construint colònies... fetes per palestins que no troben altra feina...).

Després, s’intenta debilitar psicològicament la població amb vexacions permanents. Per exemple, els check-points per on de vegades podem passar sense problemes, però on a vegades cal esperar durant hores sense cap raó particular per aquesta diferència, i on els vells palestins es fan cridar ordres per part de joves militars israelians que tenen entre 18 i 21 anys, l’edat del servei militar. Ahir vaig veure el pitjor dels check-points, era tan espantós com la sortida de Mèxic de l’any passat... Calia treure’s les sabates i era gairebé impossible de passar amb motxilla sense que es bloquegés a l’atzar, estiguessis a dintre o no. Els palestins havien fins i tot de donar les seves empremtes digitals però nosaltres no. La simple vista del passaport t’obra totes les portes, em feia sentir gairebé malament davant dels altres que esperaven... Què valc de més que ells? Jo petita innocent de la ocupació que es viu aquí des de fa 60 anys? I perquè aquest cartell immens a l’altra banda del check-point que porta a Betlem, que us desitja “peace be with you”. Tant cínic com el cartell “Arbeit macht frei” a l’entrada dels camps de concentració. Un altre exemple de pressió psicològica sobre la població, són les incursions de l’armada en els camps de refugiats i a les ciutats durant la nit. Alguns membres del grups sentien els tirs i els crits cada nit i estan contents de poder tornar per fi a casa seva... però els palestins que fa molt de temps que no dormen bé es queden aquí...

La realitat se’m va fent evident amb l’ajuda dels elements que he anat recopilant aquí, gràcies a les trobades amb tota mena d’associacions però, el que és més increïble, és l’eco que ens en arriba als mitjans de comunicació europeus. Se’ns parla del conflicte israelo-palestí, però aquí no es tracta d’una guerra entre dos estats. No, es tracta d’una ocupació. D’una voluntat real de suprimir la història d’un poble, i malgrat una certa mediatització, d’això no se’n parla mai. Encara que continuï pensant que la lluita armada no és una solució veritable, no parlaré més de terroristes palestins. El que fan aquesta gent és el que entre 1940 i 1945 anomenaven resistència. Resisteixen davant de l’ocupant, ni més ni menys.

No penseu, per tot això, que m’han adoctrinat i que he perdut tota visió crítica perquè he viatjat amb un grup pro-palestí... Aquí hi ha una realitat palpable, proves que us ensenyaré, fotos que he fet, mapes que demostren el robatori progressiu dels territoris, que sembla, malauradament, ineluctable.

Reccorent avui el memorial de Yad Vashem commemorant l’holocaust, no he pogut respondre a aquesta pregunta que m’assaltava: com pot ser que un poble que ha viscut en carn pròpia la humiliació i la segregació ho reprodueixi ara d’aquesta manera? Com pot ser que ens els nostres dies es reprodueixi un mur com el de Berlín? Com pot se que a Hebron els colons llencin les seves deixalles sobre els palestins que viuen a la planta baixa i que alguns del grup hagin vist un colon escopir a la cara d’una mare que duia el seu bebè en braços? I encara pitjor... com s’atreveixen a utilitzar com a ostatge els seus avis morts als camps de concentració per justificar en nom de l’holocaust una política com aquesta?

Aquesta nit aniré a asseure’m sobre un sostre amb vistes sobre Jerusalem i sentiré la brisa que s’eleva el vespre i refresca l’atmosfera. Potser un dia les emocions i les diferents peces del puzzle concordaran i podré per fi entendre... Mentrestant, intentaré com a mínim transmetre-us una part del que he vist aquí i que ha superat les meves espectatives.

Estic contenta, en tot cas, de saber que aviat us tornaré a veure. Us envio una abraçada i us demano perdó per aquest mail una mica descosit. És difícil després del cansament d’aquests 15 dies tenir les idees clares i escriure-les ràpidament en un cyber cafè...

Molts petons,

Myriam

Traduït del francès per: Núria Serra