El petit Mohamed, 4 anys, que aquell dia estava molt emocionat amb la idea de tornar a veure el seu oncle Ahmed que sortia de la presó. Era el dia en que les Autoritats israelianes alliberaven 250 presoners palestins. El petit Mohamed forma part del nens que juguen al pati del teatre cada dia.

Mustafa, el gran Mustafa, valent, treballador, revoltat. Heus aquí el signe més bell d’esperança que he pogut viure aquí. Sempre somniant amb un país lliure, estudia, lluita amb les seves paraules i el seu treball. M’ha ajudat molt i sovint m’ha obert els ulls a les paradoxes que existeixen aquñi. Fanatisme i Ocupació. Frustració i Desesperació. Només té 21 anys però ja és un home madur, somnia amb viatjar al Canadà i a... França. No sé perquè se m’encongeix el cor quan escric això, gairebé no veig el teclat del meu ordinador, deixar-lo? Potser és això, però crec que dir “adéu” aquí no és fàcil, “in sha allah” (si déu vol) pren un sentit glacial als meus llavis, una bufada d’aire llarga i freda que ressona en el meu cor i fa que tremoli el meu pensament.

Certains sont partis à l'étranger pour étudier et ne peuvent plus rentrer dans leurs pays, l'Etat d'Israel leur interdisant l'accés pour des raisons de "sécurité". Quand reverront-ils leurs familles, leurs villages, leurs amis. A tous ceux qui ne peuvent plus rentrer chez eux, garder espoir. Alguns han marxat a l’estranger per estudiar i no poden tornar a entrar al país, l’estat d’Israel els n’impedeix l’accés per raons de seguretat. Quan tornaran a veure les seves famílies, els seus pobles, els seus amics. A tots aquells que no podeu tornar a casa, no perdeu l’esperança. El Mustafa forma part d’aquesta esperança que creix en aquest marasme de dolor i d’injustícia... i ell també pensa en vosaltres. Un grup d’adolescents de Jenín “la ciutat”, somriures, mixitat, un camí endavant, mireu bé aquestes cares. Ahir al vespre un cotxe robat israelià va atropellar envestir aquests joves, quan tornaven a casa, la jove amb el vel està ara a l’hospital, alguns estan sota observació. Com ha pogut entrar un cotxe robat israelià a Jenin quan RES no pot entrar ni sortir... i en mans d’aquest... sento ràbia. Us envio aquestes cares, aquests somriures, aquesta esperança... sí, creieu-me, hi ha esperança. La veig cada dia, a cada mirada, i és així com marxaré d’aquí. En homenatge a tots aquells que es troben en l’error o en la victòria.

Vostre, tendrament.

Franck aka ùmido

Traduit del francès per: Núria Serra